Vivim moments interessants, com diu la maledicció xinesa1, i això no és un simulacre, com bé diu la campanya publicitària de l’Ajuntament. La biosfera, la humanitat, Barcelona i BR estan en transició, i encara que a vegades l’horitzó es veu gris, avui vull compartir amb vosaltres una visió optimista.
Com serà el món dintre de 20 anys? Estem probablement en un dels pitjors moments de la història perquè et demanin predir com serà el futur, perquè hi ha massa forces diferents operant simultàniament. Estem prop de sobrepassar els 8.000 milions d’habitants al planeta, el creixement econòmic ja no es pot donar per fet, i existeixen altres forces desconegudes com els equívocs canvis tecnològics previstos per Martin Rees2. Moltes de les coses que fem avui quotidianament en el camp de les telecomunicacions amb els telèfons mòbils intel·ligents podrien haver semblat ciència ficció fa només uns anys. Però el repte més immediat que tenim com a espècie és el canvi climàtic, serem capaços d’adaptar-nos o de mitigar-lo?
Per a llançar una mica de llum sobre les incògnites del futur, he pensat en James Lovelock. Perquè Lovelock? Perquè és una mica “tastaolletes i torracollons”, si, molt paregut a BR.
Pels que no el conegueu, James Lovelock (1919) és un polifacètic científic anglès que va cobrar notorietat per ser el primer a formular una teoria científica en la qual planteja que el planeta està viu i és un organisme complex en si mateix, que va denominar Gaia. Lovelock va formular aquesta hipòtesi mentre treballava com a consultor de la NASA, en la dècada dels 60. En aquesta mateixa dècada, la petroliera Shell Oil li va convidar com a consultor a un programa la fi del qual era imaginar com seria el món l’any 2000. Mentre que la majoria dels experts van parlar de vehicles alimentats per energia obtinguda a través de la fusió i altres tecnologies futuristes, Lovelock va predir que per a l’any 2000 el gran problema seria ambiental i “estaria ja afectant el seu negoci”.
50 anys després això és el que ha passat. Les seves prediccions li han guanyat un lloc com un dels científics britànics independents més respectats, encara que és estimat i odiat a parts iguals per ecologistes i no ecologistes. Considerat un dels pares de l’ecologia moderna, els ecologistes més ortodoxes no li perdonen que no confiï en les energies renovables i que sigui un gran defensor de l’energia nuclear perquè la humanitat dugui a terme aquesta necessària transició ecològica.
En 2007 es va adonar de que els models contemporanis de projecció del clima son inútils perquè sabem poquíssim sobre el comportament del sistema Terra i la seva capacitat d’autoregulació. En particular, Lovelock senyala dos elements que compliquen enormement la capacitat actual dels científics per modelitzar el clima a llarg termini: el comportament de l’aigua i dels essers vius. Segons Lovelock, el factor més important que incideix en la projecció del futur clima es l’enorme volum dels oceans, ja que cobreixen més del 70% de la superfície de la Terra i la seva capacitat per absorbir i retenir la calor del Sol és entre 1.000 i 2.000 vegades superior a la de la superfície terrestre. I Lovelock també ens recorda que el gas que més incideix sobre l’increment de temperatura de la Terra no és el CO2, sinó el vapor d’aigua.
Per altra part, ell planteja que s’hauria d’incloure la pròpia vida, els conjunt dels éssers vius de la biosfera, com un participant actiu del sistema en els models climàtics. El nostre aire “no és merament un producte biològic”, va escriure Lovelock, “sinó que és més probablement una construcció biològica: no vivent, sinó com la pell d’un gat, les plomes d’un ocell o el paper d’un niu de vespes, una extensió d’un sistema viu dissenyat per mantenir un ambient triat.”
Font: Barcelona Regional
Tan apressant com el problema del clima, segons Lovelock, és el de la sobrepoblació del planeta: “Som molts. La Terra no podrà suportar molt més temps la pressió de més de 7.000 milions d’éssers de la nostra espècie. En el futur, després d’aquest període turbulent que ens espera, serem inevitablement menys. No m’atreveixo a dir quants… Però el nostre futur depèn sens dubte del que siguem capaços de fer a les ciutats, amb la idea de disminuir el nostre impacte i amb l’objectiu de garantir el futur de l’espècie humana”.
Arribats a aquest punt “hem de ser realistes”, adverteix Lovelock. “Cap govern -ni democràtic, ni dictatorial- serà capaç de reduir amb efectivitat les emissions de CO₂ en un futur immediat. El procés ja és imparable, i els intents d’arribar a un acord mundial tornaran a caure segurament en sac trencat… Així que el millor que podem anar fent ja és protegir-nos i adaptar-nos als canvis que nosaltres mateixos hem provocat. Com? Planejant no un desenvolupament sostenible, sinó una retirada sostenible” a grans ciutats compactes.
Font: Barcelona Regional
A pesar d’aquestes afirmacions, el centenari Lovelock és optimista. En un dels seus últims llibres (2014), “A Rough Ride to the Future” (que es podria traduir com “Un difícil viatge cap al futur”), planteja arguments i propostes per entomar els reptes de la transició ecològica a la que ha de fer front la humanitat. Si en voleu saber més d’aquests temes, és un llibre entretingut i polèmic que us recomano llegir. Però ara només volia destacar dos capítols del llibre que considero molt interessants: un dedicat al futur de les ciutats i un altre dedicat a la naturalesa humana i el tribalisme. Crec que aquests son dos aspectes que tenen molt a veure amb la supervivència de la humanitat al planeta Terra, però també amb el present i futur de BR.
Sobre el futur de les ciutats, només una pinzellada. “Hem d’aprendre a viure d’una altra manera. No és el moment de fer política, sinó de buscar solucions pragmàtiques. Per exemple, creant ciutats ben planificades i resistents al canvi climàtic, com Singapur. Se suposa que som criatures intel·ligents i inventives, segur que podem adaptar-nos… Ens agradi o no, som el cervell i el sistema nerviós de Gaia. Hem assumit responsabilitat pel benestar del planeta. Com ho gestionarem…?” Segons Lovelock, som com l’aprenent de bruixot, atrapats en les conseqüències de la nostra intromissió en l’equilibri de la biosfera. Però, afortunadament, existeixen instruments com BR, que en saben molt de fer ciutats ben planificades i resilients al canvi climàtic, i podran ajudar a Barcelona i a d’altres ciutats del món a prendre bones decisions en aquesta direcció. En aquest sentit, soc molt optimista en que Barcelona i el seu entorn metropolità necessitaran cada vegada més el talent de BR per fer front a les seves transicions.
En quant al tribalisme, Lovelock afirma que és tan fortament part de la nostra naturalesa humana que hi ha una probabilitat molt baixa de superar-lo amb educació o modificació genètica. Però sense una evolució en la naturalesa humana cap a la superació del tribalisme (i aquí Lovelock és optimista perquè confia més en la intel·ligència artificial que en els humans), la supervivència de la humanitat davant el canvi climàtic està en risc.
Des dels seus orígens, BR ha sigut una enorme concentració de talent, que ha tractat de superar els comportaments tribals entre diferents administracions, entre diferents equips o entre diferents professions. Considero que en l’actualitat BR també és una gran concentració de talent i que existeix una sobrada capacitat per donar resposta als reptes que plantejaran aquestes transicions ecològiques que dominaran l’agenda urbana de la pròxima dècada. Es tracta doncs de posar en càrrega tot aquest talent, que a vegades queda desaprofitat (i això és una percepció totalment personal) per problemes de “tribalisme” o per altres patologies derivades de la naturalesa humana que Lovelock també relaciona amb el fracàs en la gestió del canvi climàtic.
Fent un símil futbolístic, tinc la sensació que a la banqueta de BR hi ha més d’un (o d’una) Messi que no està posant tot el seu talent en el camp de joc… Igual que Messi, que sempre que té ocasió reconeix que ell no faria res sense els seus companys d’equip, aquests o aquestes berramites necessiten que el seu equip col·labori per posar en joc el seu talent. En el cas de Messi, aquesta dependència de l’equip és molt clara: es demostra en la seva eficàcia quan juga amb el Barça o en la seva impotència quan juga amb la selecció argentina (que Marcelo em perdoni… ;-)). La gestió del seu talent per part de l’entorn no és igual, i per tant, tampoc genera les mateixes sinergies… En la meva humil opinió, BR té encara marge per fer valdre molt del talent que ja en té. Aquest és, en la meva opinió, un dels reptes més rellevants als que ha de fer front BR, junt amb el repte de desenvolupar estratègies per incorporar també el talent que vindrà de l’Agència d’Ecologia Urbana. No serà fàcil, però és molt probable que BR, una vegada més, sigui capaç d’evolucionar i adaptar-se a aquesta nova transició. D’això, en te molta experiència.
Afortunadament per la ciutat de Barcelona, penso que BR, com també la humanitat, està en transició de ben segur cap a futurs molt interessants.
1 Els xinesos tenen una estranya maledicció “tant de bo visquis temps interessants”. Com ben saben els xinesos, l’interès dels temps és directament proporcional als problemes plantejats.
2 Martin Rees (2003) Our final Century