Sempre he vist la subhasta dels Encants com la darrera destil·lació dels records acumulats d’una vida. Passejar pel mercat a primera hora del matí, quan hi arriben els camions que descarreguen el contingut del desballestament d’una casa, és com presenciar un drama teatral. La representació de l’última mudança que ha de permetre ressuscitar els objectes dels panots freds i sense sentimentalisme dels Encants per donar-los una nova vida.

Com en un teatre, l’espai s’articula de manera que pot testimoniar la representació, amb zones des de les quals mirar, cantar els preus (d’aquí els En-cants!), apostar, i si s’escau, comprar algun lot. Xavier Monteys, en un article al Quadern d’El País del 2013, ho certificava: «Tots plegats (els objectes) conformen una mena de teatre on la venda al pati de butaques és contemplada des de les llotges, i aquestes són, també entre elles, motiu de badar.»

El nou edifici dels Encants, doncs, és una infraestructura que situa persones i coses al lloc on els pertoca. Així permet que aquestes connotin l’espai en els moments de representació i li donin vida. Una dansa de gent badant al voltant dels objectes que apareixen i desapareixen: dimarts, dijous i diumenge el mercat resta latent i congelat entre els panots i la també freda lluentor metàl·lica de la coberta, però la resta de la setmana, desperta i floreix, i tot l’espai queda ocupat per objectes carregats d’històries. «L’arquitectura projectada va reculant i queda finalment com el suport a l’ombra de l’activitat comercial que l’ocupa», subratlla Monteys.

Una arquitectura que recula, que és suport de vida, que és escenari i llotja i que és reflex de la pròpia vitalitat urbana. La coreografia de la mudança per definir l’urbanisme d’una ciutat que es construeix i desconstrueix des de les necessitats quotidianes i simbòliques de la gent que l’omple, i no des de les imposicions corporatives dels empresaris, dels polítics o dels capritxos formals dels arquitectes que ho fan possible. En definitiva, una arquitectura i un urbanisme que són a les antípodes del context de la mateixa plaça de les Glòries, on se situa l’edifici del mercat.
 

Font:Rafael Vargas
 
Incertes Glòries

Cada cop més, haurem d’aprendre a incorporar les incerteses i les contradiccions en tot el que fem, perquè difícilment tornarem a tenir lideratges il·lustrats tan indiscutibles, i amb tant de suport, que permetin mantenir fidelitats esteses en el temps. I en l’urbanisme encara menys, ja que el món canvia més ràpidament que no pas l’execució de les transformacions, que sovint s’allarguen dècades abans no se’n constaten les inicials intencions. Normalment, un projecte urbà realitzat no és el resultat d’un procés decidit i valent, sinó més aviat de molts temps acumulats, dubtes i projectes contradictoris que, en el millor dels casos, són un bon reflex de les incerteses originals. La plaça de les Glòries no n’és una excepció. Manuel Solà Morales, en el seu article pòstum publicat al diari Ara, ho denunciava amb un títol eloqüent, «Incertes Glòries», i amb un primer paràgraf demolidor: «El dibuix d’Ildefons Cerdà de la plaça de les Glòries s’ha anat convertint amb els anys en un forat immens i indesxifrable. El que havia de ser el gran centre de la ciutat futura s’ha anat convertint en un enorme forat mental d’incògnites sense resposta. La centralitat evident d’aquella cruïlla gegant ha anat provocant successius projectes –els uns realitzats a mitges, els altres només enunciats– que, volent escapar de la complexitat del lloc on es creuen carrers, autovies, trens, col·lectors i estacions, han intentat reduir-la a formes simples, sense proposar mai una veritable idea urbana.»

Fa molts anys que estem immersos en un debat urbanístic sobre com endreçar el «forat» de les Glòries. Mentrestant, al voltant seu s’ha anat configurant un territori d’una altíssima centralitat amb el posicionament de potents programes públics i privats, impulsats per l’astuta requalificació urbanística del barri del 22@. Durant els anys noranta, es va iniciar la conquesta del territori projectant-hi grans equipaments públics com el Temple-Teatre Nacional de Ricardo Bofill, l’Estoig-Auditori de Rafael Moneo i l’embolicat projecte –sortosament no realitzat– de Zaha Hadid per a la plaça de les Arts. Per tirar-los endavant es va confiar en l’expertesa i el salconduit d’arquitectes reconeguts, amb la peregrina idea que la bona arquitectura podria resoldre el mal o indefinit urbanisme de la plaça. El que va passar, però, va ser més aviat tot el contrari. La manca de lideratge urbanístic va provocar que cada arquitecte resolgués programa dins la seva parcel·la i que el diàleg amb els projectes veïns i la ciutat fos nul. Males llengües confirmen que ni Hadid, ni Bofill, ni Moneo mai no es van veure ni es van trucar per coordinar estratègies conjuntes, i el trist carrer que avui separa l’Auditori del Teatre Nacional és el testimoni d’aquest urbanisme autista.
 
Font:Rafael Vargas
 
Però després d’aquest fracàs, en van venir d’altres. La torre Agbar de Jean Nouvel, l’edifici pantalla de Federico Soriano (no realitzat) i el DHUB d’MBM Arquitectes, tots ideats des d’una potent singularitat formal, intentant alçar-se com a referents urbans, arrapant-se al que bonament podien quan no hi havia cap guió urbanístic rector. Nouvel s’erigeix en pal mascle, campanar o guèiser del nou centre geomètric de la ciutat, amb una despreocupació alarmant per com una torre pot aterrar i fer ciutat. Soriano (que ja havia aprés a fer de comparsa en escenaris tan mediàtics com el Guggenheim de Bilbao) fa que el seu edifici sigui el basament de la torre de Nouvel i el parapet perimetral de la plaça. I MBM treu el nas sobre l’anella viària per incorporar-la al projecte en un gest, que ara, un cop enderrocada, encara ha convertit l’esforç formal en més desproporcionat.

Temple, estoig, guèiser, pantalla, nas… i al mig un forat d’una profunda incertesa.

Finalment, durant el mandat de l’alcalde Trias es va voler redreçar el rumb de les Glòries, tirant endavant un concurs internacional que semblava orientar-hi una decisió definitiva. La solució final proposada es basava en tres grans decisions heretades: enderrocar l’anella, soterrar la Gran Via quan passa per la plaça i reconsiderar el «forat» convertint-lo en un gran parc central de 25 hectàrees. Tres solucions recurrents de l’urbanisme que tanquen les portes a la possibilitat d’operar amb una altra ambició i estratègia de futur. L’anella s’hauria pogut reciclar per convertir-la en una infraestructura per al parc amb una nova vida sense circulació de cotxes; el túnel caríssim de la Gran Via s’hauria pogut evitar si haguéssim interioritzat a temps que en un futur proper i desitjable el vehicle privat no serà tan hegemònic a la ciutat; i per acabar, respecte el suposat Central Park, tot i no negar la necessitat de tenir més espais verds, aquest es podia perfectament articular amb programes de més intensitat urbana per evitar la simplista universal àlibi de l’ecologia i la clorofil·la, on sembla que tot el que és verd és per se ecològic (sobretot quan aquest verd amaga dues decisions tan antiecològiques com fer un túnel per als vehicles privats i enderrocar una infraestructura recent que es podia reciclar).

Font:Rafael Vargas

Reflex de la ciutat

I en aquest context de canvis i ocurrències successius aterra el projecte de b720 Fermín Vázquez Arquitectos per als Encants.

És un projecte tan icònic com els altres, que sobre el paper també apostava per la singularitat en un gest formal potent i afegia encara més soroll a una competició absurda d’arquitectures espectaculars. Recordo que durant la construcció, quan encara era només una estructura de geometries complexes sense acabats, molts ens queixàvem de l’excés de forma i monumentalitat per a un programa tan domèstic com el d’un mercat de rampoines. Però quan el projecte es va acabar i va ser inaugurat, les crítiques a la forma van anar incorporant lectures més complexes sobre la intensitat del programa i la incertesa del lloc en plena mudança.
És cert que el programa d’un mercat és sempre gratificant a l’hora de comprometre i orientar l’entorn, però no és menys cert que Barcelona fa anys que transforma a fons els seus mercats i els converteix en supermercats climatitzats amb pàrquing, de manera que perden una part de la seva original permeabilitat. A part del mercat de la Boqueria, la resta han estat modernitzats amb la intenció de recuperar la vitalitat perduda, amb ofertes que competeixen en un model comercial de barris carregats de supermercats. I per fer-ho, sovint han hagut de trair la principal de les seves característiques, que és la de ser una plaça oberta plenament imbricada amb els espais públics del seu entorn, tancant-se i climatitzant-se. Per sort, el mercat dels Encants ha pogut mantenir la lleugeresa dels antics mercats, ja que ha resolt el projecte amb un terra funcional ben connectat amb la plaça de les Glòries i els carrers del voltant, i amb una coberta simbòlica i monumental que s’integra a l’entorn sense tancar l’espai, de manera que incorpora la ciutat en un meravellós reflex.

El risc del projecte era altíssim, ja que amb totes les seves mancances, el mercat antic formava part de l’imaginari ciutadà i ben fàcilment podia perdre la seva atmosfera particular i l’encaix dins del paisatge de la ciutat. Però encara era més perillós que el canvi d’escenari fes que les parades i els objectes exposats s’anessin seleccionant i endreçant massa fins al punt de perdre l’espontaneïtat i la seva gran popularitat. Potser sí que el nou mercat ha perdut algunes de les seves particularitats, però visitar la subhasta i passejar-hi segueix sent una poderosa experiència urbana que millora l’entorn. I en l’arquitectura i l’urbanisme, aquest és el millor dels elogis.

Encants, el mercado de Dorian Gray (Carles Cols. El Periódico, 13/2/2021)