… i ara el gènere, amb aquesta frase acabava una reunió a l’Ajuntament aquesta setmana. Una mica com va passar amb l’ecologia i el medi ambient fa uns anys, la incorporació de la perspectiva de gènere a les polítiques de l’Ajuntament de Barcelona està suposant una nova càrrega de feina pel personal tècnic. Aquesta incorporació representa nous instruments com els informes d’impacte de gènere al planejament o la necessitat de la incorporació d’un nou relat sobre la cura i la vida quotidiana als projectes. Però aquesta nova perspectiva també representa una nova oportunitat de reflexió.

Amb l’urbanisme inclusiu, la cura, la salut i el medi ambient prenen protagonisme. Tenir cura abasta des de l’atenció a d’altres persones, la cura pròpia fins el respecte pel nostre entorn. Per tant inclou netejar, cuinar o consumir a l’espai domèstic, però també comprar, desplaçar-se, acompanyar a l’escola o al CAP, xerrar, fer esport o jugar a l’espai públic. Les activitats quotidianes i de cura tenen una traducció espacial i temporal. Depenent de les formes que prenguin les ciutats i com organitzin les seves activitats i els horaris, serà més o menys fàcil realitzar-les i compartir-les.

Quan es soluciona una cosa en sorgeix una altra. La ciutat és procés, és una activitat humana. Ara algunes persones estan molt enfadades amb les restriccions al vehicle privat. Perdre privilegis sempre és dolorós. Però la ciutat és conflicte, és guanyar i perdre privilegis, sempre s’ha d’estar renegociant. Perquè l’espai no és neutre, reflecteix els valors de la nostra societat, una societat que ara intenta dirigir-se cap a la igualtat i la inclusió de tots els col·lectius.

Realitats com que en els propers deu anys el percentatge de gent gran passarà del 20% al 30% a la ciutat de Barcelona, o que l’any passat 1.000 persones van morir per culpa de la contaminació, ens han de fer reflexionar. Calen noves polítiques però també un nou llenguatge i nous instruments per poder anomenar i avaluar aquesta nova mirada.

Imatge amb llicència Creative Commons Zero, pixabay.com

“L’espai a les ciutats no és neutre, reflecteix els valors de la nostra societat que intenta dirigir-se cap a la igualtat i la inclusió de tots els col·lectius.”

Tenim noms i conceptes per a una infinitat de components per descriure l’espai domèstic i les seves estances. Però en l’espai públic no tenim moltes paraules per descriure imatges i conceptes que ajudin a comunicar-nos, ens falta un vocabulari específic. Per això, possiblement, conceptes que inicien aquest camí, com les “superilles”, han tingut tant d’èxit, i ara comencen a caminar “eixos cívics” o més modestament des de BR “sistemes caminables”. També dificulta l’avanç del coneixement la manca d’instruments per avaluar la ciutat de la vida quotidiana. En aquesta línia es situa el Manual d’Urbanisme de la vida quotidiana com una eina que permet avaluar la cura als espais públics mitjançant unes plantilles senzilles. Però cal seguir avançant col·lectivament en la construcció d’eines d’aproximació des d’aquesta perspectiva.

L’urbanisme inclusiu promou l’acostament entre disciplines i presenta noves maneres de treballar. Visibilitzar i situar les tasques de cura en l’espai públic ens planteja el repte d’una aproximació interdisciplinària, ens obliga a apropar-nos a l’urbanisme, les ciències socials, les ciències ambientals o l’economia. Ens impulsa a pensar més enllà dels límits de cadascuna de les disciplines. Així són necessaris nous codis, metodologies i equips de recerca interdisciplinaris. Sense oblidar que perquè la ciutat pugui acollir la vida de tots els col·lectius ha de fer participar a la ciutadania en el seu planejament. Aquesta ciutat s’està definint i serà millor incloure aquestes qüestions des de l’inici de la reunió 😉