La possibilitat de construir un túnel a la muntanya de Montjuïc ja es va plantejar els anys immediatament anteriors a les Olimpíades del 1992. En aquell moment, es proposava també la construcció d’una línia de metro per sota de la muntanya que permetés la connexió entre la Marina i la Zona Franca amb el centre de la ciutat, a més de facilitar l’accés a l’Anella Olímpica. Tot i que es van fer estudis previs de viabilitat, no va prosperar aquesta actuació.

La cita olímpica va comportar la finalització de la ronda Litoral, que en poc temps va esdevenir el principal eix viari paral·lel al mar, tant pel servei que feia a la part litoral de la ciutat de Barcelona com d’accés al Port i a la Zona Franca. Tot i així, les restriccions provocades pel tram del Morrot, el dimensionament de dos carrils per sentit, la demanda generada per les activitats situades al voltant i la manca d’alternatives de vies ràpides van provocar-ne la ràpida saturació.

Com que la Gran Via, l’altre viari arterial paral·lel al mar, disposa d’un caràcter urbà que en limita la capacitat, l’accés a la Zona Franca des del nord, que es produeix bàsicament a través de la ronda Litoral i la Gran Via, queda limitat per la congestió d’aquestes dues vies. Per tant, i recuperant l’antiga idea d’un túnel sota Montjuïc, es planteja la possibilitat de construir-ne un, aquesta vegada de caràcter viari, que permeti millorar l’accés a la Zona Franca des del centre de la ciutat i viceversa. La primera aproximació preveia accessos directes des de la Ronda a l’altura del cementiri. Les darreres que es van estudiar connectaven els voltants de la plaça Espanya amb la Zona Franca i es disposaven properes a la cruïlla dels carrers del Foc i Ferrocarrils, amb un caràcter semblant al que té el túnel de la Rovira, a l’altre extrem de la ciutat.